Merah, l’imam de Terrassa i una portada efectiva

(publicat a Media.cat el 28/03/2012)

Diria que en la construcció de la portada de La Vanguardia el 22 de març hi ha ben poc de casual. Es pot veure al final de l’article, però en faig un breu resum. “L’islamista de Tolosa preparava més crims” és el titular principal acompanyat de la foto que va ocupar les portades de mig món amb les imatges congelades de France 2 i un peu que diu “El rostre de l’assassí. La cadena France2 va emetre ahir aquest vídeo de fa un any i mig en què Merah apareix divertint-se”. A sota, també a la portada del mateix dia i el mateix diari, una foto i un titular: “L’imam de Terrassa aconsellava donar cops a les dones amb una vara de fusta, segons el fiscal”. La portada no deu dir mentides i tampoc no va sola, però si alguna cosa queda clara és el missatge d’un l’islam terrible, violent i amenaçant. L’endemà, és clar, Pilar Rahola titulava la seva columna al mateix diari com “Els amics del imam” i hi deia coses com “Nomes fa falta el triangle del mal: una ideologia fanàtica, un imam radical i un cervell destruït”.

Després d’aquest breu repàs, no cal dir que res a favor de les accions de Merah ni de les paraules de l’imam de Terrassa. Però tampoc res a favor d’un missatge que es repeteix i es repeteix, ja sigui en la construcció tant efectiva com efectista d’una portada o a través de les opinions reiterades de columnistes i tertulians, en molts dels mitjans aquí. Un missatge fàcil i llaminer que construeix la imatge monolítica d’un islam fanàtic i violent que ens ha de fer sentir por i, per tant, rebuig. Un missatge i una imatge que en poquíssimes ocasions es compensa amb discursos més rics i profunds que ens ajudin a entendre el que passa amb tota la diversitat i els matisos i a trencar imatges monolítiques construïdes des de la por i per la por.  La construcció de la islamofòbia agitada per alguns dels partits, també al nostre país, i del conjunt de la ultradreta que es va fent forta a Europa no creix sola. La forma i el contingut del que transmeten els mitjans ajuda a enfortir un discurs que precisament aïlla i sobretot engreixa uns fets reals fins a convertir-los en una imatge extrema violenta i amenaçadora i que n’obvia d’altres que podrien ajudar a construir un mosaic que sense buscar bons i dolents ens parli dels matisos, la riquesa i de la diversitat que avui tant costa veure. Jo si que vull saber-ne més.

D’imatges i paraules: el que no diu la imatge ho diu el fotògraf

(publicat a Media.cat el 14/02/2012)

Jo de fotoperiodisme no en sé gaire, però aquests dies em ve i em torna allò d’“una imatge val més que mil paraules”. Pot sonar prehistòric, no ho sé. Però no dec ser l’única que aquests dies ha tornat a mirar cap al Iemen només perquè el català Samuel Aranda s’ha endut el World Press Photo amb una imatge inquietant d’amor i vida. ‘“Espero que el premi serveixi perquè es girin els ulls al Iemen”. A part del Iemen, la frase d’Aranda ens ha fet girar els ulls cap a una altra banda, la del fotoperiodisme a casa nostra. La força i la duresa de la foto no van soles. Arribar fins aquí,  plantar-se davant d’aquesta escena i fer-ne una imatge única forma part d’un treball dur i costós que comença molt abans: “va ser extremadament difícil aconseguir el visat. Va costar molt de temps i molts diners”, explicava Aranda a La Vanguardia. “Aquí veus la importància de col·laborar amb un mitjà com The New York Times, on aposten per tu i et donen un marge de confiança en tots els sentits”. El que no diu la imatge ho diu el fotògraf. Paraules necessàries que acompanyades pel ressò del premi ens recorden que si aquest fotògraf colomenc fa de freelance i treballa per mitjans estrangers (qui no vol treballar per The New York Times!… tot sigui dit) no és per casualitat.  I és que casualitat o no, el dia abans de conèixer el premi per Aranda es va projectar al Col·legi de Periodistes el documental Reinventant el fotoperiodisme avui de Roger Lleixà amb opinions de 14 fotoperiodistes sobre el futur de la professió aquí. No he vist el documental, només el tràiler, però llegint-ne alguna de les cròniques queda clar que la imatge d’un sector ‘en crisi permanent’ no es correspon amb la força que demostra el que fan i el que deixen dit, sense paraules, alguns professionals. Ens ho fa ben present Samuel Aranda aquest any o Guillem Valle l’any passat, per posar dos exemples recents i vinculats al World Press Photo. I és que si la força es fa sentir és perquè hi ha el temps, l’espai, els recursos i el reconeixement merescut. Una combinació que aquí trobem massa poc i que ho té difícil per trobar un lloc entre fotografies d’agència que confonen portades i imatges més o menys afortunades de periodistes multifunció.

“Voldria transmetre als qui vénen una sensació de societat sana i normalitzada”

(publicat a Media.cat l’11/11/2011)

Ja m’agradaria ja ser la Roig, a estones. O potser ja en tinc prou que ella existeixi i em recordi coses com aquestes: “Incapaç com veia de transformar el món… vaig decidir d’escriure’l”. Coses que em fan pensar en el sentit d’això del periodisme, aquests dies que des del Grup Barnils hem proposat de recordar-la a la xarxa (veieu-ho a #MontserratRoig) en motiu dels 20 anys de la seva mort. Tot repassant les piulades m’he anat retrobant amb algunes idees que per mi donen o haurien de donar sentit a la professió i, també a estones, a la vida. Paraules amb una vigència espatarrant. Mireu, sinó, com s’assembla el que deia la Roig amb el que veiem, sentim i sovint reproduïm aquests dies de campanya: “Les paraules tenen el significat que ells volen, perquè ells també han volgut ser els amos de les paraules”. I és que a mi m’agrada més que sigui així: “Voldria transmetre als qui vénen una sensació de societat sana i normalitzada. Estic cansada de transmetre malaltia”. I hauria d’anar cap aquí, no?: “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai del tot.” I què fàcil, i què feliç, si tot fos una mica més normal: “”Vull començar a ser catalana d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui tranquil i serè”. I si aquests dies de retallades és més veritat que mai que “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”… potser també estaria bé recordar-nos sempre que tenim dret a això: “Els mitjans de comunicació haurien d’educar i informar, no embrutir i fer-nos menystenir la raó i la reflexió”. Ai, que me’n descuidava: “Potser l’alegria només son capaços de viure-la els que son incapaços de definir-la”. Doncs no ho farem (I que em perdoni la Roig per l’”afusellada”).

“Deixa’m creure” en Rastani

(publicat a Media.cat el 30/09/2011)

‘Deixa’m creure, creure en tu’ diuen els Mishima. I és que jo a Rastani me’l crec. El que diu no em fa gràcia, que somnia amb una altra recessió per guanyar més diners, però em fa somriure quan el sento dir “Goldman Sachs governa el món”. Somric sobretot perquè el que diu, com ho diu i on ho diu (a la BBC) trenca la barrera de l’encotillament que fa tant difícil llegir, sentir o veure parlar clar del que passa, sobretot del perquè d’on som i dels noms i cognoms dels qui ho han vist venir i en treuen profit. “De visionat obligat si voleu entendre la crisi de l’euro i com funcionen els mercats” va dir el cap d’economia de la BBC sobre la tesi de Rastani a Twitter. I si ell s’ho va creure, per alguna cosa deu ser. Si Salgado i Botín han dit que és un “boig” i que diu “disbarats”, m’ha agradat llegir les declaracions d’un day trader independent a La Vanguardia dient: “En el fons el que diu és cert, el seu treball és fer diners, com el de totes les empreses del món” o “la borsa no està feta per fer amics”, encara que després aclareixi “és impossible predir que succeirà a Europa d’aquí a un any quan gairebé no se sap que passarà d’aquí un mes”. Sí, el cas Rastani torna a posar sobre la taula alguns “bàsics” del periodisme: el contrast, la veracitat de les fonts, la credibilitat dels mitjans (de la BBC!)…   Però també és cert que l’acció de Rastani, reprovable o no, dóna algunes pistes de la claredat que molts dels lectors, oients i espectadors esperen llegir, sentir i veure aquests dies. Una claredat que ens ajudi a entendre, a situar i combatre els perquès del nostre dia a dia més enllà d’esforços, sacrificis i retallades.

Contra el desprestigi, més periodisme!

(publicat a Media.cat el 15/07/2011)

Sovint tot indica que el desprestigi dels periodistes (del periodisme) va fent camí en paral·lel amb el dels polítics (de la política). Per mi, de manera injusta, però a vegades amb fonament. Diria que aquest desprestigi s’alimenta sol al ritme que alguns confidencials i alguns diaris omplen pàgines de sang, fetge i ‘tomàquet’, marejant la perdiu i  construint una ‘realitat’ que no parla gaire del que passa i del que és realment important. Si, a més, aquest contingut s’acompanya de certes pràctiques, el desprestigi és ben justificat. L’escàndol del News of the World ho ha deixat clar. Un cas que ens cau lluny -als nostres quioscos no trobem res semblant a la ‘premsa groga’ anglosaxona-  però que s’apropa quan provem de traslladar-lo a les dinàmiques d’alguns mitjans que “en comptes d’inventar-se històries el que fan és inventar-se una realitat política i construir un discurs en aquest sentit, tot ocultant determinades realitats”, com deia ahir el professor Joan Manuel Tresserras al diari ARA.

A arrel del cas News of the World tothom demana ‘més control’ dels mitjans. Em sembla, però, que seria més interessant parlar de més responsabilitat i, sobretot, de millors condicions, temps i espai, per exercir-la. L’espai propici per construir les eines que ajudin a entendre el que passa i aprofundir en tot allò del que no es parla. Perquè l’engranatge, i sobretot la precarietat del dia a dia, no fa fàcil trobar el temps i l’encaix. Trobar, en defintiva, un espai propici per investigar i publicar.

Aquest ha estat un dels objectius de l’Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics de 2010, que es va presentar fa unes setmanes amb dotze reportatges en profunditat sobre temes tant diversos com el monopoli d’Abertis a les autopistes catalanes o els guanys milionaris de la banca espanyola en el context de crisi. L’Anuari, inspirat en el referent mundial The Project Censored, té a veure amb aquesta idea de responsabilitat i, perquè no dir-ho, de normalitat dels mitjans que seria bo que tingués més espai, temps i recursos a les redaccions i més pàgines en els nostres quioscos.

Els 10 anys del (meu) Grup (Barnils)

‘Pseudoanàlisi’ contextual provocada per l’ABC

(publicat a Media.cat el 16/06/2011)

És d’aquelles coses que no se’n parla. I si se’n parla, és per fer-ne un drama o un acudit. Jo avui en vull parlar tant clar com pugui. En general, als mitjans generalistes, parlar del cicle reproductiu de les dones vol dir parlar de tècniques de reproducció, de fecunditat (de massa o de massa poca), d’avortaments (de si es pot o no es pot), de càncers d’ovari i d’úter, de píndola del dia després…

L’altra cara és la que ens mostra la publicitat, aquella del ‘a que huelen las nubes’, del ‘control’ dels ‘dies fèrtils’, de tampons, de proves d’embaràs i de compreses per a les ‘pèrdues d’orina’ que ens han de fer lliures. Menstruar, embarassar-se o no, parir o tenir la menopausa, en principi, hauria de ser la cosa més natural del món. Quan dic natural vull dir sobretot ‘no naturalment patològica’, com se’ns mostra en articles carregats de drama i d’anàlisi mèdic en què el tractament i la medicalització són imperatius inevitables. Que la construcció d’aquesta idea negativa del cicle reproductiu, i per tant del cos de la dona i en conseqüència de la dona, no és cosa només dels mitjans, ho sabem. Però crec que no està de més donar-hi una volta per pensar altres maneres d’acostar-nos-hi, com es fa, per exemple, amb embarassos i criança al suplement ‘Criatures’ de l’ARA.

Tot plegat, ve a tomb per aquesta portada de l’ABC: una foto a tota pàgina de tres presidentes del PP i just a sota un anunci d’un medicament per a tractar la menopausa. La xarxa en va anar plena. Casualitat, (mala)intencionalitat? Tot fa pensar que l’ABC ho té ben pensat. Més enllà d’intentar inferioritzar i burlar-se de la posició de poder de les tres senyores en qüestió, relacionant-les amb la menopausa com un estat ‘negatiu’ i no desitjable, l’ABC deu tenir molt clar el rendiment de posar el dit a la nafra. I és que només fa unes setmanes que reproduïa el mateix patró amb aquesta altra portada a què feia referènciaelconfidencial.com: una portada amb Strauss-Kahn i rematada amb un anunci sobre impotència. I aquí podríem començar una altra ‘pseudoanàlisi’ sobre les associacions entre la ‘masculinitat’ i el ‘vigor’ sexual. De moment, em quedo aquí.